La incorporació de les
noves tecnologies a l’àmbit escolar és, com qualsevol canvi profund en educació, una realitat lenta i complexa en la qual intervenen múltiples
factors tant de política educativa com de naturalesa econòmica o ideològica, tant
de caire pedagògic o curricular com relatius al context social (Area, 2006). No
obstant això, podem dir que fins ara les dues grans revolucions que tenen lloc en l’educació del
s. XXI han caminat per vies paral·leles evitant trobar-se; La revolució tecnològica i la revolució pedagògica del
constructivisme han anant prenent forma a les aules sense connexió fins arribar
a trobar-se en l’actualitat en la incipient concepció de l’Educació 2.0.
 |
imatge de J. López a partir de:
|
Per una altra banda, les
lleis educatives progressistes que han marcat el rumb del nostre sistema
educatiu (LOGSE i LOE) han traçat una línia d’innovació pedagògica que, superant
molts d’obstacles, finalment han deixat de banda l’educació tradicional i han
començat a introduir a les
aules una educació inclusiva per competències de la qual ja em vaig ocupar en mi bloc "El elefante en el sombrero". Amb tot i això, a penes s’ha tingut en compte en aquestes polítiques educatives el veritable potencial pedagògic que oferia la nova realitat de les TIC a les escoles, malgrat que finalment s’hagi introduït al currículum la competència digital.
aules una educació inclusiva per competències de la qual ja em vaig ocupar en mi bloc "El elefante en el sombrero". Amb tot i això, a penes s’ha tingut en compte en aquestes polítiques educatives el veritable potencial pedagògic que oferia la nova realitat de les TIC a les escoles, malgrat que finalment s’hagi introduït al currículum la competència digital.
Aquesta falta de
confluència ha fet que l’esforç realitzat en
la modernització i l’adaptació de la institució escolar a la societat de
la informació del s.XXI, neixi amb la mancança d’una estratègia enfocada a
arribar a l’ideal que estableix el model TPACK, és a dir, a establir un ús
pedagògic de les noves tecnologies per a l’ensenyament del coneixement
(Bragg.2006). Amb aquest plantejament simplista tant sols s’ha arribat a la
substitució d’unes tecnologies per unes altres, sense cap innovació en les
pràctiques pedagògiques ni cap canvi en la qualitat dels processos educatius
(Area 2006).
El punt de trobada
actual entre les TIC i les polítiques educatives constructivistes es produeix
en el marc de l’Educació 2.0. Les eines 2.0 ofereixen a la renovació pedagògica
posada en marxa amb lleis com la LOGSE un ventall de possibilitats per
completar el seu projecte, per fer-lo realitat. Es tracta de dur a terme una
veritable educació inclusiva, participativa, creativa, on tothom és un protagonista crític del seu procés
d’ensenyament-aprenentatge. Conceptes com els de comunitats d’aprenentatge,
intel·ligència col·lectiva o cultura participativa (Jenkins 2008) mitjançant un
processament fragmentat, discontinu i hipermèdia
de la informació (Cabero. 2008), en realitat, ens estan parlant d’una veritable
democratització del coneixement. En definitiva, l’escola 2.0 devindria una
institució pública de la qual sortiria una ciutadania reflexiva i crítica amb
poder real. Aquesta democratització escapa als canals habituals de creació i
control del coneixement, als circuits imposats per les editorials i les elits econòmiques
i, per tant, suposa un perill davant del qual el sistema neolliberal es defensa
amb la finalitat de mantenir la seva posició privilegiada de control de la
ciutadania. Una vegada arribats aquí, ens trobem en un moment històric molt
interessant des del punt de vista educatiu, ja que la nova realitat educativa
2.0, que s’obre pas amb força com a exigència de l’actual societat de la
informació, està trobant una resistència feroç de determinades elits neolliberals que ens governen.
En el nostre país, les
polítiques educatives que actualment du a terme el govern ultralliberal del PP
tenen entre els seus objectius desmuntar aquesta incipient convergència entre la
innovació pedagògica del constructivisme i l’ús educatiu de les TIC a les aules amb eines 2.0. Necessiten avortar
aquesta criatura tan perillosa pels seus interessos mitjançant una involució
educativa que ens retorni cap al model d’escola
tradicional, propedèutica, elitista, lineal i individualista, aprofitant el
context de crisi econòmica. El nom d’aquesta involució és LOMCE.
La primera frase de la
llei és prou aclaridora per conèixer la seva essència: "La educación es el motor que promueve la
competitividad de la economía y las cotas de prosperidad de un país".
En aquest sentit J. Adell en una recent entrevista per a Educación 3.0 ens
adverteix: “La LOMCE és una llei
autoritària que converteix l’educació en un producte de mercat”.
La
política educativa de l’actual govern intenta aconseguir una elit individualista,
competitiva, emprenedora i submissa i una massa ignorant i desconnectada. El
seu objectiu és tallar de rel l’escola 2.0 com a entorn del qual surten
ciutadans “crítics i participatius” (Adell.2013). Si continuem fent una passejada pels blocs
dels professionals de l’educació implicats en l’avanç de l’educació 2.0 es pot
veure l’autèntica dimensió de l’atac
frontal que suposa aquesta llei contra el seu projecte d’escola. L’exposició de
motius de la pròpia llei, ens deixa veure com es tracta de reconduir l’ús de les TIC cap a un
territori més convenient als interessos del govern i que anomena “...herramientas complementarias de aprendizaje”
i que la dirigeix cap al “...apoyo en los
casos de bajo rendimiento”, “..la
recuperación”, “...expandir sin
límites los conocimientos transmitidos en el aula...”, usos que avancen cap
a un tipus d’utilització individualitzada de les TIC, moll llunyans als de la intel·ligència
col·lectiva o al de comunitats virtuals d’aprenentatge. És eloqüent el bloc Soy Pública en assenyalar que “la Ley habla de las TIC como si nada se hubiera
hecho en los últimos años.". Per una altra banda, a part de reconduir
l’ús de les TIC a l’aula, la LOMCE es proposa la reducció “dràstica” de la ensenyança de les tics a la ESO i al Batxillerat
com una estratègia per aconseguir la incultura tecnològica en les futures
generacions i per tant, una falta de capacitats per ser competents en un entorn
tecnològic des de “una visió crítica i
formada”, com denuncia en el seu bloc la PEAPT (Plataforma estatal de Associacions
del Professorat de Tecnologia). D’aquesta manera es posa fre al avanç de la revolució
2.0 reforçant un tòpic escampat al nostre país segons el qual es veu les TIC com una cosa no massa propera a la nostra
cultura.
Per concloure i al fil
de tot el que acabo de dir; com a professional de la docència, em crec en l'obligació de recordar que viure en aquests moments tan crítics per al mon
educatiu però al mateix temps tant apassionants, és un privilegi així com una
gran responsabilitat. Crec que el mestre sempre podrà impedir que l'educació sigui una qüestió
de mercat, sempre podrà promoure en la seva aula la consciència, la reflexió, l'amor, la participació, la democràcia. En aquest moment històric, en la
societat de la informació i el coneixement disposem de les eines adequades per
implementar una autèntica educació inclusiva i participativa.
ÀNIMS!!!!! NOSALTRES PODEM!!!!!
 |
| imatge creada per j. Lopez a partir de
|
ÀNIMS!!!!! NOSALTRES PODEM!!!!!
No hay comentarios:
Publicar un comentario